En un article al Temps Antonio Rubio afirma que “un personatge que diu ser policia repartisca propaganda de Vox en una manifestació de Jusapol podria ser puntual; que la propaganda ultra passe de mòbil en mòbil dels agents mitjançant els grups de Whatsapp policials, no”
A continuació el reproduïm íntegrament:
Els opositors a policia pregunten de manera recurrent si dur un tatuatge suposa un entrebanc per ser agent. En línies generals, tot i que cada cos té normatives diferents, la resposta sol ser que no suposa cap problema, sobretot si són petits, poc visibles i no són indecorosos o “inciten a l’odi”. En la majoria de blogs que tracten sobre la qüestió, hi ha molts comentaris sobre què passa amb tatuatges que freguen la línia roja com calaveres, àguiles o determinats símbols cèltics.
Els preparadors a oposicions policials alerten que el tatuatge per ell mateix no és motiu d’exclusió, però avisen: t’hauràs de despullar i et preguntaran pels tatuatges i, sobretot, pel significat que tenen per a tu. “Sabent això, l’ideal és dur les respostes preparades per a aquestes preguntes i qualsevol altra relacionada amb aspectes de la teua vida”, aconsella un dels principals webs destinats a preparar els futurs policies espanyols.
La pregunta que cal fer-se, però, és per què resulta tan freqüent aquesta preocupació. A banda de qüestions estètiques i modes, l’assumpte palesa un dubte raonable: quina ideologia predomina a les forces de seguretat de l’Estat? En els darrers mesos, ens hem acostumat a les manifestacions protagonitzades per Jusapol, una associació “asindical i apolítica” formada per policies nacionals i guàrdies civils que, en principi, demanen l’equiparació salarial amb altres cossos policials. No obstant això, amb la recruada de la situació política, el suposat apoliticisme dels agents ha sigut posat en dubte.
El suport de Ciutadans i Vox a les mobilitzacions de Jusapol ha recorregut el camí invers i resulta fàcil que, en les seues manifestacions, hi haja qui fa propaganda d’aquestes formacions i, en especial, del partit ultradretà de Santiago Abascal. De vegades, sense cap dissimulació: uns paios amb samarretes de Jusapol i banderes espanyoles reparteixen propaganda de Vox i la marxa sembla transformar-se en un aquelarre que va més enllà de la reivindicació salarial.
L’apoliticisme policial —allò de servir i protegir a tots els ciutadans honestos— és ja una llegenda urbana. “A por ellos”, cridaven centenars de policies excitats mentre partien cap a Catalunya en les jornades prèvies a l’1-O; “a por ellos”, cantaven, amb la mateixa intensitat que esmerçaven a l’hora de colpejar els votants, inclosos avis i àvies i, en general, a qualsevol persona del carrer armada amb vots de destrucció massiva. “A por ellos, oe, oe”, amb una tonadeta tètrica a mig camí entre el hooliganisme futboler i l’estil macarró.
No és pas una anècdota. Que Albert Mercadé, periodista de Catalunya Ràdio, trobara un manifestant en una marxa de Jusapol amb un totenkopf (símbol relacionat amb les SS) tatuat al coll, podria ser-ho; que la Plataforma per la Llengua tinga ja acreditats desenes de casos de discriminació lingüística contra els catalanoparlants protagonitzats per policies o que les denúncies per maltractament a detinguts —sobretot, immigrants— de la Coordinadora per a la Prevenció i la Denúncia de la Tortura no paren de créixer, no. Que un personatge que diu ser policia repartisca propaganda de Vox en una manifestació de Jusapol podria ser puntual; que la propaganda ultra passe de mòbil en mòbil dels agents mitjançant els grups de Whatsapp policials, no.
Diversos mitjans ja s’han fet ressò d’aquest tràfic de missatges en contra de la ideologia de gènere, dels immigrants sense papers, dels sindicats, de l’esquerra, dels independentistes i amb proclames de l’estil “España, lo primero” pels grups de Whatsapp dels agents, tant de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, com també d’altres col·lectius com ara la Policia Local de València.
La gravetat del tema és que parlem de personal a sou de l’Estat que va pel món amb porra, pistola i placa i que, a més, gaudeix d’una impunitat impròpia d’un règim democràtic des de l’aprovació de la llei mordassa. La dada és tan contundent com esfereïdora: en dos anys i mig, s’ha registrat una mitjana de 45 sancions diàries per una qüestió tan elàstica com “faltar el respecte” a la policia.
Pell molt fina, la de la policia… La mateixa policia que, casualment, moltes vegades no pot identificar els agressors després d’una ràtzia neonazi o que s’aplica amb fúria a l’hora de reprimir manifestacions antifeixistes. La mateixa policia que pateix un càncer en forma d’elements ultra amb uniforme mentre els agents que no hi estan d’acord no s’atreveixen a denunciar i la resta de ciutadans hem de callar perquè, ai las!, estem en democràcia.
El Temps 14-1-2019
